Per fi!!!!!

Més val tard que mai, que diuen... Com que era molt complicat editar la meva peça -el magazine estava en un format que el meu Movie Maker no reconeixia-, he optat per pujar un vídeo de Tenerife. I he arribat a la conclusió que això de pujar vídeos al youtube està més xupat del que pensava.
És un comiat amb presses. Em sap greu. Potser m'animo i m'acomiado com Déu mana.
El vídeo el trobareu aquí.

Oh la la

He pogut veure de nou la meva súper actuació musical..., i de debò que és terrible. I ma mare..., a qui li he ensenyat, ho ha corroborat. Se'm posen els pèls de punta només de pensar que hauré de penjar el vídeo pel youtube...

El final

No se m'ha acudit cap títol original per posar a aquesta entrada. Fa una estona, mentre recollia els plats de la cuina pensava que potser no valia la pena relatar com ha anat cadascuna de les coses que hem fet aquests dies. L'estrès de l'informatiu, el megapiscolabis de dijous i el visionat del magazin -em va saber greu marxar sense ajudar a recollir i desar-ho tot, però havia d'anar a un concert molt xulo i cobrir-lo pel diari...!!!!
Han estat setmanes intenses, i estranyes. De vegades penso que no he acabat de disfrutar al 100% l'assignatura. I la veritat és que no tinc clar del tot per què no m'hi he acabat d'implicar. Potser perquè han estat mesos estranys, d'adaptació tant des d'un punt de vista acadèmic com personal després de 3 mesos fora; no ho sé. Potser, pel fet que els dilluns i els dijous són els dies que tenia classe des de les 8... Em dóna la sensació que no he pogut gaire part de mi a les coses que s'han fet, però ignoro el perquè.
Amb tot, m'ho he passat bé. Ha estat emocionant, divertit i m'ha agradat això de treballar en equip. M'ha permès parlar i treballar conjuntament amb persones a qui no havia tingut gaire oportunitat de conèixer, i només per això ja ha valgut la pena!!! No sé, potser, encara que he dit que és l'última entrada que faig en aquest bloc, m'animo i escric de nou.

P. D. 1. La meva actuació va ser ridícula a més no poder. Vaig plorar de riure al veure'm, i encara al·lucino de com vaig saber perdre el sentit del ridícul i ballar en plan "Fiebre del sábado noche".

P. D. 2. Podeu seguir llegint-me (creieu-me que és més interessant que aquest bloc) aquí.

Boletaaaaaaaaires!

El Xevi era dels que se sabia cançons com Boletaires o Lo tio Pep, d'aquests que portava la bóta de vi quan anàvem d'excursió, garrafes de moscatell quan s'anava d'acampada i barretina, faixa i espardenyes de set vetes pel sopar de fi de carrera.
Sens dubte, un noi peculiar... A més del projecte de què va parlar a l'entrevista, hi ha hagut altres experiències al llarg de la seva vida que encara confirmen més que segueix un estil de vida poc habitual avui dia... Va anar a Zurich en autostop i viu en una casa al centre històric de Manlleu sense pagar ni un duro perquè és allò que ha rebut del propietari a canvi de rehabilitar la casa. Temps enrere, quan encara érem companys, li vaig demanar sisplau que m'enviés el dietari que havia escrit arran de la seva estada a la UAB. Vaig divertir-me moltíssim, i el vaig enviar a la Rosa perquè pogués presentar l'entrevista... Us en poso alguns fragments perquè, realment, trobo que són memorables.
El va titular:
PROJECTE ZERO, FREE RAIDERS TOTAL
(O JA NO SABEM QUÈ MÉS FER PER CARDAR EL CAPULLO)

RELATO DE UN NAUFRAGO* – O DOS –
(*títol adaptat de la novela de G.G. Márquez)

Aquí teniu els fragments...

"Són ¾ d’11 de la nit quan arribem a Cerdanyola amb un tren que no hem pagat i que portava 25 minuts de retard. Hem de passar pel pis a fer l’últim mos i arreplegar les fiambreres que ens serviran pel sopar de cada dia d’aquesta setmana, que demà dilluns 15 d’abril de 2002, començarà, i en la qual viurem a la universitat i ho farem sense ni un duro, aprofitant l’excedent que es genera en aquesta universitat, utilitzant els seus serveis i demostrant, com havíem dit moltes vegades, que es pot viure a la universitat sense diners. Així doncs, comencem la nostra particular aventura de supervivència que si tot va bé ha de durar fins divendres."
"Ens inventem el síndrome de l’indigent per descriure la situació de cansament psicològic i físic, sentiment de solitud i automarginació, en la qual cada cop tens menys il·lusió i motivacions, et limites a viure en el sentit biològic del terme, cosa que acaba amb la total exclusió social. Unes sensacions que no hem experimentat però que intuïm, i que ens fan concloure una cosa important: la indigència no és per a nosaltres un model ideal de vida, potser per culpa de la nostra educació, però és així.
I acabem aquesta vetllada rentant les fiambreres al lavabo i comentant la gran contradicció que posa de manifest el nostre experiment; que es pugui viure de les sobres en el mateix món en el que cada dia quaranta mil persones moren de gana."
"L’endemà al matí, després d’una nit també molt agradable, ens despertem amb el somriure que provoquem a la dona de fer feines, i em les presses ens oblidem de demanar-li el nom, demà no se’ns pot escapar. Ens diu que estudiem i guanyem diners, perquè els pobres ho passen per la vida pitjor que alguns gossos. "

Ens morirem, quina poooor!

No em faria res tenir els abdominals i el desparpaju de la Haliwell cantant It's raining men...

Aquest és el primer vers de la tornada de la cançó que vam versionar la Marta Seijas i jo... Quina vergonya!!!! Amb prou feines l'havíem assajada i, a sobre, l'havíem de fer en directe. Per sort, amb tota la història que després s'haurà d'editar el programa, ens ho van deixar repetir dues o tres vegades.

El primer cop ens va agafar un atac de riure a les dues. Recordo que quan estàvem cul contra cul, jo tremolava de riure i em semblava que la Marta també... Ens vam tronxar i vam deixar-ho estar. El segon cop, tres quarts del mateix, fins que a la tercera ho vam tirar endavant. Tinc la certesa que va ser patètic! Ens vam oblidar de versos, vam mirar a la càmera fent el capullo..., pots comptar. Però admeto que tinc curiositat per veure com ha sortit... Em sembla que, en comptes de morir-nos pel canvi climàtic, ens morirem de vergonya!!!! En el cas que el programa fos real..., seria molt trist que part de la població, una de les últimes coses que veiés abans de morir fos la nostra actuació...

Això s'acaba!

Sí, s'acaba perquè d'aquí a no res ja s'hauran acabat les classes... Però això són figues d'un altre paner. Això s'acaba! és el nom del magazine que vam gravar dijous passat, o sigui..., fa dos dies. Va ser divertidíssim i cansat, també..., perquè tot es va allargar molt.
A l'hora de dinar vaig quedar amb la Marta Seijas per assajar l'actuació. Vam escoltar les cançons que ens havia aconseguit la Cristina Gambin per internet -merci!!!!-, vam cantar i vam pensar la coreografia. Jo tenia problemes seriosos per recordar alguna estrofa, i vam desistir amb la coreografia. Vam pensar per on començaríem, però poca cosa més: improvisaríem i faríem una mica el burro.
Vam gravar la introducció de l'Andrea del principi del magazine i, després de dinar, la Marta Puyalto i jo vam gravar al nostre teatrillo de bons propòsits. La Marta va portar perruques, confetti, globus amb xiulets incorporats..., i tot, per escenificar una festa de cap d'any. Ho vam gravar sense haver-ho assajat mai juntes: assegudes al sofà, mig borratxes, jo amb perruca i amb unes quantes ampolles d'alcohol per sobre de la taula. Va quedar prou bé i més llarg del que esperàvem!
A continuació, es va gravar la secció de cinema, i allà ja vaig fer els meus primers passos com a ajudant de realització.
A les 6 havia quedat amb el meu amic Xevi, que venia expressament de Manlleu per l'entrevista. M'havia costat bastant de contactar-hi, perquè amb prou feines es connecta a internet i el mòbil no el porta mai a sobre... Quan vaig parlar amb ell durant el cap de setmana, ja em va avançar que no portaria el mòbil..., i jo ja patia per si passava alguna cosa i no em podia avisar. Però no: va ser puntualíssim! El vaig convidar a prendre algo com a mostra d'agraiment i vam baixar al plató. Però ben aviat el vaig haver de deixar sol per fer de càmera i gravar l'entrevista a un professor de malabars i que es gravava en fals directe. Va quedar molt xula, per cert!!! El Xevi es va quedar rondant per allà, xafardejant. Crec que li va fer gràcia tot plegat.
Cap a un quart de vuit ens vam reunir tot l'equip; vam repassar l'escaleta, vaig ordenar-me els scripts i vaig anar cap al meu lloc. Estava nerviosa, no sabia ben bé com en seria d'estressant la meva feina..., ni ben bé quina era la meva tasca!
Vam començar el programa, però hi va haver problemes de so i ho vam haver de repetir... I, finalment, a tres quarts de vuit ja gravàvem la bona versió! Jo anava controlant els temps, de moment tot rutllava. Patia pel temps... Eren les 19.55 i l'entrevista encara no havia començat..., i el Xevi tenia el tren a les 20.15 a Catalunya, suposo!!!! Per sort, a les 20.03 ja havia acabat l'entrevista i marxava corrents cap a casa...
El programa va anar bé. Hi va haver algun problema de so, però en general..., va sortir de conya!!! Vaig riure molt en seccions com la de cuina o el reportatge sobre el passat de l'Albert... Els presentadors ho van fer molt i molt bé; feien molt bona parella, molt oposats! Els col·laboradors súper bé... El monòleg de la Gambin -que havia gravat feia uns dies- també molt bo... No sé, és que tot va anar rodat a excepció de la durada, que va ser eterna -i més, suposo, pel fet que havíem començat tardíssim... És per això que finalment vam decidir gravar les presentacions de les peces i llavors, muntar-ho afegint-hi els vídeos... De totes maneres, vam plegar a les 21.45!!!! Imagina't!

Si volem que sigui guarro, que sigui guarro de debò

Un fil conductor, seccions per a cadascú, i el Narcís com a editor. Aquestes eren les pautes que va marcar el professor per definir per on aniria el magazine. Recordo que el dia que vam parlar-ne a classe, a la sortida vam passar pel Flaherty's. Allà és on es va coure la idea de l'equip d'edició...
I a la classe següent, el Narcís i l'Andrea -la realitzadora- ja van plantejar que el fil conductor del nostre magazine seria el canvi climàtic. Van proposar les diverses seccions i els presentadors, i entre tots vam poder fer alguna proposta i donar noves idees. Com a ambientòloga -alguna cosa havia de dir, no?- vaig proposar un tema pel reportatge -un dia a la vida d'algú que minimitza l'impacte ambiental que genera- i una entrevista al meu company d'ambientals Xevi, que anys enrere va viure a la UAB durant una setmana sense gastar-se ni un duro i alimentant-se de les restes.
L'equip d'edició havia assignat ja algunes funcions -com la dels presentadors: la Laia Brossa i l'Albert Salord, sens dubte una parella explosiva- i a mi m'havien assignat el cara a cara i l'actuació musical amb la Marta Seijas. Finalment, vaig decidir que m'apuntaria a fer el teatrillo amb la Marta Puyalto i no renunciava a actuar amb l'altra Marta... Però crec que no sabia on m'havia ficat! Sí, de vegades m'esbojarro i faig el burro, però en general tinc bastant sentit del ridícul..., i precisament les seccions que em tocaven no eren gaire del meu estil! El teatrillo em feia gràcia; vaig pensar que amb la Marta se'ns podria acudir alguna cosa xula, així en plan de marujes...
El següent dia, la Marta i jo vam començar a pensar temes, però no ens sortia res. Vaig encarregar-me del control de so en la gravació de la secció de la Maria Puntés -que va versionar la Pitonisa Lola; va ser boníssim.
Dissabte per la tarda, la Marta venia a casa. Vam passar un parell d'hores pensant el guió del teatrillo, però no ens sortia res que ens fés gràcia o il·lusió. Finalment, vam redactar un guió una mica conyón però molt cutre, en què parlàvem de zipotes i vells però dintre d'allò políticament correcte. No n'estàvem satisfetes al 100%, però calia tenir alguna cosa pel dilluns, que ja ho gravàvem!!!!!
Dilluns, però, vam quedar per assajar-ho, i fèiem el ridícul. No ens agradava gens... Vam consultar-li al Toni, aviam què li semblava, i ens va dir que si ho volíem fer guarro, que ho féssim guarro de debò i no ens quedéssim a mitges tintes! I tenia raó...
Vam marxar a una sala d'ordinadors i navegant per internet, vam anar a trobar els "Bons propòsits" del Barril i l'Ollé per a L'illa del tresor. Vam decidir que faríem com un petit llistat de bons propòsits que no arribaríem a complir mai perquè el món s'acabava... Podríem fer-los en plan més poètic, o més conyon. Tant era. En vam fer alguns però de seguida vam pujar per donar un cop de mà en la gravació de les peces i en el concurs -vaig fer de concursant però la vaig pifiar a la primera... La Marta Puyalto, d'hostessa en plan 1, 2, 3 estava de la muerte!
En algunes estones mortes, la Marta Seijas i jo ens vam mirar una mica la lletra de It's raining men. No sé pas per què vam escollir aquesta cançó, la veritat, però és la que ens va venir al cap al primer moment. Amb tot, s'acabava el dia..., i dijous següent ja gravàvem. Glups!!!!

Sobre la tarda a 'La tarda'

Tot i que em vaig avorrir una mica, he d'admetre que anar a veure com es feia "La tarda" va ser interessant. Al plató no vam poder veure gaires persones en acció, a part dels conductors, col·laboradors i entrevistats. Sí, però, que ens vam fer al càrrec de la tasca del regidor: anava amunt i avall, controlant el temps, escrivint cartellets, dient-los quan havien de tallar, quan havíem d'aplaudir... Vaja, que, era qui remenava les cireres allà i, que sense la seva feina, poca cosa s'hagués fet...

Visita a 'La tarda'

Hem de fer un magazin, i per posar-nos en situació, vam anar de públic a La tarda, el magazin que dirigeixen i presenten l’Elisenda Roca i l’Àdam Martin BTV. Parlaré amb tota la franquesa del món, i és que em vaig avorrir una mica... Se’m va fer llarg en alguns casos i vaig trobar a faltar una mica més d’interacció amb el públic, cosa que potser l’hagués fet més divertit!
Tot i que vaig arribar tard a la xerrada de la productora del programa, que va fer just abans que comencés la gravació, vaig poder ser-hi bastanta estona. Va explicar coses molt interessants sobre com s’arriba a fer un magazin. Personalment, trobo que és una feina fonamental i força interessant.

El tercer informatiu

Per fi escric… Han estat setmanes en què m’he deixat endur a estones per l’estrès, a estones per la desídia; d’altres, pel cansament. No he trobat el moment d’escriure aquí... Han passat tres setmanes i des de llavors han passat moltes coses. Vam editar el vídeo del restaurant de la Farga, vam emetre l’informatiu; vaig fer de presentadora amb l’Esther i ens hem posat mans a l’obra amb el magazin. Moltes coses per explicar tot d’una. Millor que ho dividim, doncs, en capítols.
Després d’emetre el segon informatiu, la feina que se’m va assignar per al següent va ser la d’exercir de presentadora amb l’Esther. Tot i que em feia una mica de vergonya –ja ho té, això, de no agradar-se davant de la pantalla- a la vegada em feia certa il·lusió això d’explicar les notícies i ser jo qui dóna la cara...
Durant les classes prèvies, tant l’Esther com jo vam estar treballant íntimament amb l’equip d’edició. Vam ajudar a decidir l’estructura, els temes... I tan bon punt com l’Helena, l’editora, ja va tenir pensada l’estructura, vam procedir a preparar la introducció i la notícia que anava amb plató punxat, per la qual havíem d’escollir les notícies.
El vespre abans de presentar la mare em va buscar una jaqueta de les seves... No era gaire del meu estil, però com a mínim m’ajudaria una mica a posar-me al meu paper.
No vaig dormir gaire, aquella nit. Tenia un examen ben d’hora al matí i m’havia hagut de quedar fins tard per repassar. Tot i així, amb una mica de maquillatge les ulleres i vermellors van quedar ben camuflades. Vaig portar una mica de cera per als cabells i una ampolleta d’aigua per si la boca em quedava seca...
A primera hora del dia de l’emissió, l’Esther i jo vam gravar l’obertura de l’informatiu i el pas als titulars. Ho vam fer davant del croma. Era una de les idees que s’havia proposat per part del grup d’edició per introduir una mica de canvis en el format. Vam fer una presentació breu i directa, dretes darrere d’una taula i amb una imatge del 3GSM de fons, i recitant de la forma més natural que vam saber l’entradeta que havíem fet i refet el dia anterior, molt bloquejades. A més de presentar el tema del dia, s’introduïen els titulars. Tan bon punt ho vam haver gravat, l’Esther i jo vam córrer cap a una sala d’ordinadors per redactar els donapassos de les peces que havien fet els nostres companys i que no havíem vist. Alguns companys, per sort, ens els van passar ja fets, i creieu-me que és de bastanta ajuda! Les vam adaptar, imprimir amb lletra immensa i, vam córrer com unes boges cap a la reunió d’abans de l’emissió de l’informatiu. Ens havíem llegit només una o dues vegades els donapassos, però alea jacta est...! No hi havia temps de més ni podíem fer volta enrere!!!!
Personalment, crec que la presentació va anar prou bé. No vam equivocar-nos gaires vegades, vam locutar amb claredat i, tret d’algunes excepcions, gairebé sempre vam mirar a la càmera. En el meu cas, vaig saber estar bastant tranquil·la i em vaig sentir més aviat segura. No em va acabar d’agradar el ritme amb què deia les coses, ni l’entonació. Però no va estar del tot malament. L’Esther també va fer molt bé!
La veritat és que amb la distància temporal des d’aquell dia recordo poques coses dolentes. Sé que em va agradar molt com la Laia Brossa va presentar el temps –i així li ho vaig dir en la posta en comú de després del visionat-, vaig trobar que el Narcís també va fer prou bé la connexió en directe des de Londres i que la realització em va semblar molt bé. La feina d’edició, també em va agradar. Es va apostar per nous canvis de format, i van quedar molt bé. En general, vaig quedar bastant satisfeta de la feina que havíem fet entre tots.

Primeres cagades+excursioneta

Dijous, la Marta i jo vam visionar la cinta i vam començar a redactar la peça. I bé, com a bones principiants que som, no hi podien faltar algunes espifiades...:
- Tal com ens temíem, el so del micròfon no va entrar correctament. És per això que amb prou feines se sent la veu de l'entrevistat. La meva, com que hi havia una mica més de silenci, per sort se sent una miqueta millor.
- A l'hora de redactar, semblava que féssim publicitat del local... Havíem plantejat malament la peça des de bon principi. És per això que vam haver de refer el text i que ens sembla que l'stand-up queda una mica fumut en calçador...
És una llàstima, perquè ens ho vam passar molt bé gravant dilluns..., i fer aquesta peça em feia especialment il·lusió.

Al sortir de les sales d'edició, vam enfilar cap a la parada de metro de Jaume I. Havíem d'anar cap a BTV, a Llacuna. L'objectiu: veure com fan l'informatiu i veure les instal·lacions de la Televisió.
Vam arribar justos de temps, uns minutets abans que comencés. Em va fer certa gràcia veure com funcionava i adonar-me que entenia, més o menys, com funcionava tot. D'alguna cosa m'ha d'haver servit estar a Bloomberg..., almenys per entendre tot això!!!
Em va fer gràcia veure com feien entrar les cues, com es comunicaven amb la presentadora, els noms que donen als vídeos que es posen amb la veu de la presentadora de fons, les peces informatives, i la sincronizació entre els uns i els altres, i veure com la presentadora fa anar el pedal del prompter.
Tot seguit, vam anar cap a un dels platós i uns exalumnes de la Pompeu ens van parlar de la seva experiència, i van assegurar-nos que el futur en aquest món no és tant negre com el pinten alguns.
Demà..., demà més. Demà acabem de muntar la peça amb la Marta i gravem l'informatiu. Aquest cop em toca fer de càmera..., una feina menys estressant que la de l'altre dia -això espero.

Si em pemeteu la llicència...

...i com que aquest bloc és una mica avorridot, aprofito per posar un fragment d'un post del meu bloc pròpiament dit, no pas aquest, en què parlo de la nostra experiència a La Farga i d'allò que hi vaig veure... Voilà:
Eren un grup d'unes vuit senyores -una mica pijetes, suposo; no crec que gaires iaies vagin a passar l'estona en un lloc tant exclusiu com aquest-, que es deien "Hola, maca!" quan anaven arribant. L'han feta petar al voltant d'una taula on corrien les infusions, els bíterkas, tasses plenes de xocolata calenta i cafès amb llet. Melindros i tartes tatin i pastes de full i catànies de Vilafranca i bombons de licor. Corrien els tovallons arrugats i plens de pintallavis rosa nacarat amb restes de boqueres de iaia i de Cacaolat. Molles de croissant, cristalls de sucre refinat i morè dispersos per la fusta de color caoba de la taula. Segur que feien olor de laca, de caldo i de te, de perfums dolços i recarregats, i de naftalina.
M'he imaginat que s'explicaven les xafarderies i criticaven joves i consogres, fardaven dels néts i s'ensenyaven les noves creacions fetes amb ganxet i parlaven de les receptes de l'Arguiñano. És fàcil d'imaginar. Però el més probable és que caigui en el tòpic. És possible que, realment, en comptes d'això parlessin de física nuclear o de com atemptar contra el Bush, o del canvi climàtic o de la treva d'ETA o de la nova desfilada de Jocomomola a la Passarel·la Barcelona.

Delicatessen

Fotografia de http://www.barcelonagusto.com

Sí, em prec la llicència de robar el títol de la pel·lícula que Jean-Pierre Jeunet -director d'Amélie- va fer fa uns quants anys per parlar de la meva experiència de dilluns en el marc del taller de tele. No només perquè anava ben acompanyada (la Marta Puyalto em feia de càmera), sinó perquè el tema de la nostra peça informativa em feia especialment gràcia.

Com he dit en el post anterior, ens va tocar la secció de cultura. A l'hora de dinar ens vam reunir: ella havia aconseguit un llistat amb les previsions informatives, un retall de l'agenda del diari gratuït ADN, el Què fem?, de La Vanguardia, i Èxit, el suplement d'El Periódico. A excepció d'una roda de premsa de l'androgin Falete, que s'havia fet pel matí, no hi havia res que fos gaire interessant... I, vist el panorama, vam fer 3 propostes:

- L'exposició de fotografies sobre Nova York de Fontserè.

- L'estrena de la pel·lícula de Mel Gibson, Apocalypto (jo tenia imatges a casa i podríem enquestar la gent que surt del cinema).

- L'obertura d'un nou restaurant-pastisseria-botiga de delicatessen de la família Farga a la Gran Via.

Després de comentar-ho al professor, ens va aconsellar que féssim la tercera opció.

Vam anar a buscar càmera i trípode i vam trucar a la pastisseria. Ens van donar llargues, però no vam desisitit i vamm anat cap allà. Vam parlar amb una encarregada més que rància i amb un subdirector abismalment molt més simpàtic. Ens van dir que calia comptar amb el vist-i-plau dels responsables de premsa i comunicació de l'empresa. Ens van donar el seu telèfon i, mentre esperàvem la seva confirmació -al cap de vint minuts- vam aprofitar per rodar els exteriors.

Pateixo una mica perquè, com que feia una mica de mal dia, no hi havia prou llum. De fet, la càmera ens avisava que n'hi havia poca..., però no podíem obrir més el diafragma... Demà sabrem com ha quedat...

I res, ens van dir que no hi havia cap problema per tirar endavant la peça, i així ho vam fer. Vam gravar pastissos, entrepanets, canapès i cambrers, les xocolatines que hi havia a sobre del mostrador i l'espai en si: les taules, la llum d'aranya; els clients mirant amb gola els patissets.

Vam estar ben tranquil·les, i només ens va interrompre el propietari, un home molt amable i una mica rotllero que no es va prestar a que el gravéssim perquè després de la mort de l'empresari a Sant Cugat no li feia gens de gràcia sortir pels mitjans. Li van passar la pilota al subdirector, un tio molt maco i que ho va fer prou bé.

Quan ja vam acabar d'entrevistar-lo, vam anar a gravar a la cuina -els cuiners també van ser molt amables- i vam pujar al pis de dalt, que només és restaurant. La Marta va fer un pla des d'allà que no sabem pas com quedarà. També hi vam fet l'stand up, que vam voler fer una mica original... I que ens va fer tronxar de riure unes quantes vegades. Esperem que li sembli bé al professor, no sabem si ens podem permetre aquestes llicències en un informatiu...

Vam recollir les coses i vam anar a acomiadar-nos, i el Sr. Farga va demanar a una de les dependentes que ens regalés una capseta de bombons a cadascuna -boníssims!!!!

Vam marxar corrent cap al metro i vam anar cap a classe. Els nostres companys feien proves davant de la càmera: havien de llegir una notícia del diari escrita en castellà, i una altra en català. Llavors, tant el professor com la resta de companys els criticaven. Va ser interessant i, pel moment, me'n vaig salvar.

Adrenalina i coordinació (i II)

Per fi tinc una estona per posar fil a l'agulla al bloc...
Bé, com deia, dijous passat vam "emetre" el nostre primer informatiu. Després d'una primera prova, en què el Josep Lluís, el tècnic, ja em va cantar la canya perquè no ho feia bé, vam fer la definitiva. La Mariona m'anava avançant quin VTR entrava, quin micròfon, si calia preparar el so perquè se sentís la sintonia de l'ordinador... Sort en vaig tenir, d'ella, perquè jo estava nerviosa i cagada de cagar-la (i valgui la redundància).
I la veritat és que tot va quedar prou bé. La coordinació va ser perfecta; la Rosa va estar magistral -jo no hagués estat capaç de sortir-me'n ni la meitat de bé- i la resta de companys també...
I quan vam acabar, vam aplaudir tots de satisfacció. I encara recordo que tremolava una mica, dels nervis, suposo... Admeto, però, que em va encantar la sensació d'alliberament i la satisfacció després de la feina ben feta i de tota l'estona que havíem estat en tensió...!!!
Al acabar, i després d'un petit descans, el professor i nosaltres vam comentar com ens semblava que havia anat tot. En general, tots vam estar-ne molt i molt contents... Aviam com anirà el segon!!!!
Per acabar, se'ns van assignar les feines: a la Marta Puyalto i a mi ens van encarregar la peça de cultura... Em fa il·lusió! I aquest cop seré la reportera.

Adrenalina i coordinació (I)

És tardíssim. Fa una estona que he arribat de Barcelona, d'un sopar mig improvisat amb alguns companys de classe, alguns d'ells del taller de televisió.
Ha estat un dia ben complet, si més no per mi: periodisme a internet a les 8, taller de premsa a les 9, dinar en un japonès i taller de televisió a les 15.30. Sens dubte, l'estona de la tarda és quan he disfrutat més... I és que avui era el dia D: el dia que emetíem l'informatiu.
Tan bon punt hem arribat, el professor ens ha explicat com es desenvoluparia la tarda. A quarts de cinc, la Mariona entrevistaria una noia dels Joves d'Esquerra Verda i després ja ens posaríem tots en marxa per gravar l'informatiu.
Jo era l'encarregada del so, juntament amb la Mariona. El Josep Lluís m'ha explicat com funcionava tot, i el Salord -l'editor- ens ha passat l'escaleta a seguir. M'ha entrat la inseguretat i m'he cagat força, he estat conscient que no podia equivocar-me, que si no entrava el so res no sortiria bé... I m'he espantat amb aquesta responsabilitat. Sóc capaç de mantenir molt la calma, però hi ha vegades que m'atabalo molt i patia perquè aquest cop fos així...
Quan la Mariona ha acabat de fer l'entrevista, ha vingut amb mi perquè li expliqués com funcionava la taula de so. Hem rigut una bona estona...
Bé, per avui ho deixo aquí que estic esgotada. Continuaré...

Primers entrebancs...

Després d'un primer contacte amb la càmera i el programa d'edició de vídeos, el Liquid, la Violant i jo ens posem en marxa. Dijous passat vam sortir, en plan ENG, per fer una peça informativa pel telenotícies que hem de gravar aquesta tarda. Ens va tocar fer-la sobre política, i vam escollir de centrar-nos en la nova política energètica de la Comissió Europea.
Tot i el milió de trucades a persones entrevistables, no hi va haver manera de trobar ningú: o estaven malalts o tenien el mòbil apagat o calia consultar-ho abans amb la persona responsable de premsa... Amb tota aquesta història, se'ns va fer tard. Eren quarts de sis i ja hi havia poca llum per gravar imatges de recurs. Vam desistir i vam decidir que ho faríem l'endemà. Menys atabalades i amb més probabilitat de trobar algú a qui entrevistar.
I així va ser. A quarts de deu del matí de divendres enllestíem quatre trucades i concertàvem un parell d'entrevistes: la primera, a en Quim Corominas, enginyer consultor sobre temes energètics, director d'Ecoserveis i membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear (GCTFNN). Vam pensar que podria ser interessant que parlés sobre el fet que la Comissió aposti per l'energia nuclear com a font neta per contribuir a la reducció de les emissions de gasos causants de l'efecte hivernacle.
El Quim va ser molt amable i ens va dir coses prou interessants. Vam patir una mica quan muntàvem la càmera, perquè vam trigar una bona estona i el pobre home tenia pressa.
La segona entrevista la vam fer al Rodolfo Pérez, a la seu de la representació de la Comissió a Barcelona. Ens va sorprendre que, tot i ser periodista, no es va expressar amb gaire fluïdesa ni eloqüència. Però bé, d'entre tot allò que va dir podríem treure fàcilment algun tall.
Ja per acabar, ens faltava gravar algunes imatges de recurs -cotxes, edificis, bicicletes i la seu de la representació, principalment- i l'stand-up de la Violant. Després d'uns quants intents, va dir tot el text d'una tirada i va quedar prou bé.
Dilluns següent ja editàvem. Abans, però, vam visionar la gravació i vam prendre nota d'allò que ens va semblar especialment interessant. Vam tallar vídeos i vam redactar la notícia. La veritat és que aquesta part va ser la que ens va donar més feina. Entre d'altres coses, perquè estàvem una mica bloquejades i parlar d'un tema complex com aquest i d'una manera entenedora no és fàcil. A més de tot això, va ser una mica frustrant de veure que la nostra experiència a Bloomberg no ha estat gaire útil a l'hora de redactar les notícies, perquè, segons el professor, tal com havíem plantejat el text, no era gaire entenedor i pecava de ser massa tècnic.
He d'admetre que això em va desmoralitzar una mica: el temps se'ns tirava a sobre i amb prou feines havíem editat res de res.
Finalment, però, vam escriure la notícia més ràpid d'allò que esperava i vam gravar la veu de la Violant i editar la peça en un moment... Aviam com surt tot aquesta tarda!