Boletaaaaaaaaires!

El Xevi era dels que se sabia cançons com Boletaires o Lo tio Pep, d'aquests que portava la bóta de vi quan anàvem d'excursió, garrafes de moscatell quan s'anava d'acampada i barretina, faixa i espardenyes de set vetes pel sopar de fi de carrera.
Sens dubte, un noi peculiar... A més del projecte de què va parlar a l'entrevista, hi ha hagut altres experiències al llarg de la seva vida que encara confirmen més que segueix un estil de vida poc habitual avui dia... Va anar a Zurich en autostop i viu en una casa al centre històric de Manlleu sense pagar ni un duro perquè és allò que ha rebut del propietari a canvi de rehabilitar la casa. Temps enrere, quan encara érem companys, li vaig demanar sisplau que m'enviés el dietari que havia escrit arran de la seva estada a la UAB. Vaig divertir-me moltíssim, i el vaig enviar a la Rosa perquè pogués presentar l'entrevista... Us en poso alguns fragments perquè, realment, trobo que són memorables.
El va titular:
PROJECTE ZERO, FREE RAIDERS TOTAL
(O JA NO SABEM QUÈ MÉS FER PER CARDAR EL CAPULLO)

RELATO DE UN NAUFRAGO* – O DOS –
(*títol adaptat de la novela de G.G. Márquez)

Aquí teniu els fragments...

"Són ¾ d’11 de la nit quan arribem a Cerdanyola amb un tren que no hem pagat i que portava 25 minuts de retard. Hem de passar pel pis a fer l’últim mos i arreplegar les fiambreres que ens serviran pel sopar de cada dia d’aquesta setmana, que demà dilluns 15 d’abril de 2002, començarà, i en la qual viurem a la universitat i ho farem sense ni un duro, aprofitant l’excedent que es genera en aquesta universitat, utilitzant els seus serveis i demostrant, com havíem dit moltes vegades, que es pot viure a la universitat sense diners. Així doncs, comencem la nostra particular aventura de supervivència que si tot va bé ha de durar fins divendres."
"Ens inventem el síndrome de l’indigent per descriure la situació de cansament psicològic i físic, sentiment de solitud i automarginació, en la qual cada cop tens menys il·lusió i motivacions, et limites a viure en el sentit biològic del terme, cosa que acaba amb la total exclusió social. Unes sensacions que no hem experimentat però que intuïm, i que ens fan concloure una cosa important: la indigència no és per a nosaltres un model ideal de vida, potser per culpa de la nostra educació, però és així.
I acabem aquesta vetllada rentant les fiambreres al lavabo i comentant la gran contradicció que posa de manifest el nostre experiment; que es pugui viure de les sobres en el mateix món en el que cada dia quaranta mil persones moren de gana."
"L’endemà al matí, després d’una nit també molt agradable, ens despertem amb el somriure que provoquem a la dona de fer feines, i em les presses ens oblidem de demanar-li el nom, demà no se’ns pot escapar. Ens diu que estudiem i guanyem diners, perquè els pobres ho passen per la vida pitjor que alguns gossos. "