Oh la la

He pogut veure de nou la meva súper actuació musical..., i de debò que és terrible. I ma mare..., a qui li he ensenyat, ho ha corroborat. Se'm posen els pèls de punta només de pensar que hauré de penjar el vídeo pel youtube...

El final

No se m'ha acudit cap títol original per posar a aquesta entrada. Fa una estona, mentre recollia els plats de la cuina pensava que potser no valia la pena relatar com ha anat cadascuna de les coses que hem fet aquests dies. L'estrès de l'informatiu, el megapiscolabis de dijous i el visionat del magazin -em va saber greu marxar sense ajudar a recollir i desar-ho tot, però havia d'anar a un concert molt xulo i cobrir-lo pel diari...!!!!
Han estat setmanes intenses, i estranyes. De vegades penso que no he acabat de disfrutar al 100% l'assignatura. I la veritat és que no tinc clar del tot per què no m'hi he acabat d'implicar. Potser perquè han estat mesos estranys, d'adaptació tant des d'un punt de vista acadèmic com personal després de 3 mesos fora; no ho sé. Potser, pel fet que els dilluns i els dijous són els dies que tenia classe des de les 8... Em dóna la sensació que no he pogut gaire part de mi a les coses que s'han fet, però ignoro el perquè.
Amb tot, m'ho he passat bé. Ha estat emocionant, divertit i m'ha agradat això de treballar en equip. M'ha permès parlar i treballar conjuntament amb persones a qui no havia tingut gaire oportunitat de conèixer, i només per això ja ha valgut la pena!!! No sé, potser, encara que he dit que és l'última entrada que faig en aquest bloc, m'animo i escric de nou.

P. D. 1. La meva actuació va ser ridícula a més no poder. Vaig plorar de riure al veure'm, i encara al·lucino de com vaig saber perdre el sentit del ridícul i ballar en plan "Fiebre del sábado noche".

P. D. 2. Podeu seguir llegint-me (creieu-me que és més interessant que aquest bloc) aquí.

Boletaaaaaaaaires!

El Xevi era dels que se sabia cançons com Boletaires o Lo tio Pep, d'aquests que portava la bóta de vi quan anàvem d'excursió, garrafes de moscatell quan s'anava d'acampada i barretina, faixa i espardenyes de set vetes pel sopar de fi de carrera.
Sens dubte, un noi peculiar... A més del projecte de què va parlar a l'entrevista, hi ha hagut altres experiències al llarg de la seva vida que encara confirmen més que segueix un estil de vida poc habitual avui dia... Va anar a Zurich en autostop i viu en una casa al centre històric de Manlleu sense pagar ni un duro perquè és allò que ha rebut del propietari a canvi de rehabilitar la casa. Temps enrere, quan encara érem companys, li vaig demanar sisplau que m'enviés el dietari que havia escrit arran de la seva estada a la UAB. Vaig divertir-me moltíssim, i el vaig enviar a la Rosa perquè pogués presentar l'entrevista... Us en poso alguns fragments perquè, realment, trobo que són memorables.
El va titular:
PROJECTE ZERO, FREE RAIDERS TOTAL
(O JA NO SABEM QUÈ MÉS FER PER CARDAR EL CAPULLO)

RELATO DE UN NAUFRAGO* – O DOS –
(*títol adaptat de la novela de G.G. Márquez)

Aquí teniu els fragments...

"Són ¾ d’11 de la nit quan arribem a Cerdanyola amb un tren que no hem pagat i que portava 25 minuts de retard. Hem de passar pel pis a fer l’últim mos i arreplegar les fiambreres que ens serviran pel sopar de cada dia d’aquesta setmana, que demà dilluns 15 d’abril de 2002, començarà, i en la qual viurem a la universitat i ho farem sense ni un duro, aprofitant l’excedent que es genera en aquesta universitat, utilitzant els seus serveis i demostrant, com havíem dit moltes vegades, que es pot viure a la universitat sense diners. Així doncs, comencem la nostra particular aventura de supervivència que si tot va bé ha de durar fins divendres."
"Ens inventem el síndrome de l’indigent per descriure la situació de cansament psicològic i físic, sentiment de solitud i automarginació, en la qual cada cop tens menys il·lusió i motivacions, et limites a viure en el sentit biològic del terme, cosa que acaba amb la total exclusió social. Unes sensacions que no hem experimentat però que intuïm, i que ens fan concloure una cosa important: la indigència no és per a nosaltres un model ideal de vida, potser per culpa de la nostra educació, però és així.
I acabem aquesta vetllada rentant les fiambreres al lavabo i comentant la gran contradicció que posa de manifest el nostre experiment; que es pugui viure de les sobres en el mateix món en el que cada dia quaranta mil persones moren de gana."
"L’endemà al matí, després d’una nit també molt agradable, ens despertem amb el somriure que provoquem a la dona de fer feines, i em les presses ens oblidem de demanar-li el nom, demà no se’ns pot escapar. Ens diu que estudiem i guanyem diners, perquè els pobres ho passen per la vida pitjor que alguns gossos. "

Ens morirem, quina poooor!

No em faria res tenir els abdominals i el desparpaju de la Haliwell cantant It's raining men...

Aquest és el primer vers de la tornada de la cançó que vam versionar la Marta Seijas i jo... Quina vergonya!!!! Amb prou feines l'havíem assajada i, a sobre, l'havíem de fer en directe. Per sort, amb tota la història que després s'haurà d'editar el programa, ens ho van deixar repetir dues o tres vegades.

El primer cop ens va agafar un atac de riure a les dues. Recordo que quan estàvem cul contra cul, jo tremolava de riure i em semblava que la Marta també... Ens vam tronxar i vam deixar-ho estar. El segon cop, tres quarts del mateix, fins que a la tercera ho vam tirar endavant. Tinc la certesa que va ser patètic! Ens vam oblidar de versos, vam mirar a la càmera fent el capullo..., pots comptar. Però admeto que tinc curiositat per veure com ha sortit... Em sembla que, en comptes de morir-nos pel canvi climàtic, ens morirem de vergonya!!!! En el cas que el programa fos real..., seria molt trist que part de la població, una de les últimes coses que veiés abans de morir fos la nostra actuació...

Això s'acaba!

Sí, s'acaba perquè d'aquí a no res ja s'hauran acabat les classes... Però això són figues d'un altre paner. Això s'acaba! és el nom del magazine que vam gravar dijous passat, o sigui..., fa dos dies. Va ser divertidíssim i cansat, també..., perquè tot es va allargar molt.
A l'hora de dinar vaig quedar amb la Marta Seijas per assajar l'actuació. Vam escoltar les cançons que ens havia aconseguit la Cristina Gambin per internet -merci!!!!-, vam cantar i vam pensar la coreografia. Jo tenia problemes seriosos per recordar alguna estrofa, i vam desistir amb la coreografia. Vam pensar per on començaríem, però poca cosa més: improvisaríem i faríem una mica el burro.
Vam gravar la introducció de l'Andrea del principi del magazine i, després de dinar, la Marta Puyalto i jo vam gravar al nostre teatrillo de bons propòsits. La Marta va portar perruques, confetti, globus amb xiulets incorporats..., i tot, per escenificar una festa de cap d'any. Ho vam gravar sense haver-ho assajat mai juntes: assegudes al sofà, mig borratxes, jo amb perruca i amb unes quantes ampolles d'alcohol per sobre de la taula. Va quedar prou bé i més llarg del que esperàvem!
A continuació, es va gravar la secció de cinema, i allà ja vaig fer els meus primers passos com a ajudant de realització.
A les 6 havia quedat amb el meu amic Xevi, que venia expressament de Manlleu per l'entrevista. M'havia costat bastant de contactar-hi, perquè amb prou feines es connecta a internet i el mòbil no el porta mai a sobre... Quan vaig parlar amb ell durant el cap de setmana, ja em va avançar que no portaria el mòbil..., i jo ja patia per si passava alguna cosa i no em podia avisar. Però no: va ser puntualíssim! El vaig convidar a prendre algo com a mostra d'agraiment i vam baixar al plató. Però ben aviat el vaig haver de deixar sol per fer de càmera i gravar l'entrevista a un professor de malabars i que es gravava en fals directe. Va quedar molt xula, per cert!!! El Xevi es va quedar rondant per allà, xafardejant. Crec que li va fer gràcia tot plegat.
Cap a un quart de vuit ens vam reunir tot l'equip; vam repassar l'escaleta, vaig ordenar-me els scripts i vaig anar cap al meu lloc. Estava nerviosa, no sabia ben bé com en seria d'estressant la meva feina..., ni ben bé quina era la meva tasca!
Vam començar el programa, però hi va haver problemes de so i ho vam haver de repetir... I, finalment, a tres quarts de vuit ja gravàvem la bona versió! Jo anava controlant els temps, de moment tot rutllava. Patia pel temps... Eren les 19.55 i l'entrevista encara no havia començat..., i el Xevi tenia el tren a les 20.15 a Catalunya, suposo!!!! Per sort, a les 20.03 ja havia acabat l'entrevista i marxava corrents cap a casa...
El programa va anar bé. Hi va haver algun problema de so, però en general..., va sortir de conya!!! Vaig riure molt en seccions com la de cuina o el reportatge sobre el passat de l'Albert... Els presentadors ho van fer molt i molt bé; feien molt bona parella, molt oposats! Els col·laboradors súper bé... El monòleg de la Gambin -que havia gravat feia uns dies- també molt bo... No sé, és que tot va anar rodat a excepció de la durada, que va ser eterna -i més, suposo, pel fet que havíem començat tardíssim... És per això que finalment vam decidir gravar les presentacions de les peces i llavors, muntar-ho afegint-hi els vídeos... De totes maneres, vam plegar a les 21.45!!!! Imagina't!

Si volem que sigui guarro, que sigui guarro de debò

Un fil conductor, seccions per a cadascú, i el Narcís com a editor. Aquestes eren les pautes que va marcar el professor per definir per on aniria el magazine. Recordo que el dia que vam parlar-ne a classe, a la sortida vam passar pel Flaherty's. Allà és on es va coure la idea de l'equip d'edició...
I a la classe següent, el Narcís i l'Andrea -la realitzadora- ja van plantejar que el fil conductor del nostre magazine seria el canvi climàtic. Van proposar les diverses seccions i els presentadors, i entre tots vam poder fer alguna proposta i donar noves idees. Com a ambientòloga -alguna cosa havia de dir, no?- vaig proposar un tema pel reportatge -un dia a la vida d'algú que minimitza l'impacte ambiental que genera- i una entrevista al meu company d'ambientals Xevi, que anys enrere va viure a la UAB durant una setmana sense gastar-se ni un duro i alimentant-se de les restes.
L'equip d'edició havia assignat ja algunes funcions -com la dels presentadors: la Laia Brossa i l'Albert Salord, sens dubte una parella explosiva- i a mi m'havien assignat el cara a cara i l'actuació musical amb la Marta Seijas. Finalment, vaig decidir que m'apuntaria a fer el teatrillo amb la Marta Puyalto i no renunciava a actuar amb l'altra Marta... Però crec que no sabia on m'havia ficat! Sí, de vegades m'esbojarro i faig el burro, però en general tinc bastant sentit del ridícul..., i precisament les seccions que em tocaven no eren gaire del meu estil! El teatrillo em feia gràcia; vaig pensar que amb la Marta se'ns podria acudir alguna cosa xula, així en plan de marujes...
El següent dia, la Marta i jo vam començar a pensar temes, però no ens sortia res. Vaig encarregar-me del control de so en la gravació de la secció de la Maria Puntés -que va versionar la Pitonisa Lola; va ser boníssim.
Dissabte per la tarda, la Marta venia a casa. Vam passar un parell d'hores pensant el guió del teatrillo, però no ens sortia res que ens fés gràcia o il·lusió. Finalment, vam redactar un guió una mica conyón però molt cutre, en què parlàvem de zipotes i vells però dintre d'allò políticament correcte. No n'estàvem satisfetes al 100%, però calia tenir alguna cosa pel dilluns, que ja ho gravàvem!!!!!
Dilluns, però, vam quedar per assajar-ho, i fèiem el ridícul. No ens agradava gens... Vam consultar-li al Toni, aviam què li semblava, i ens va dir que si ho volíem fer guarro, que ho féssim guarro de debò i no ens quedéssim a mitges tintes! I tenia raó...
Vam marxar a una sala d'ordinadors i navegant per internet, vam anar a trobar els "Bons propòsits" del Barril i l'Ollé per a L'illa del tresor. Vam decidir que faríem com un petit llistat de bons propòsits que no arribaríem a complir mai perquè el món s'acabava... Podríem fer-los en plan més poètic, o més conyon. Tant era. En vam fer alguns però de seguida vam pujar per donar un cop de mà en la gravació de les peces i en el concurs -vaig fer de concursant però la vaig pifiar a la primera... La Marta Puyalto, d'hostessa en plan 1, 2, 3 estava de la muerte!
En algunes estones mortes, la Marta Seijas i jo ens vam mirar una mica la lletra de It's raining men. No sé pas per què vam escollir aquesta cançó, la veritat, però és la que ens va venir al cap al primer moment. Amb tot, s'acabava el dia..., i dijous següent ja gravàvem. Glups!!!!

Sobre la tarda a 'La tarda'

Tot i que em vaig avorrir una mica, he d'admetre que anar a veure com es feia "La tarda" va ser interessant. Al plató no vam poder veure gaires persones en acció, a part dels conductors, col·laboradors i entrevistats. Sí, però, que ens vam fer al càrrec de la tasca del regidor: anava amunt i avall, controlant el temps, escrivint cartellets, dient-los quan havien de tallar, quan havíem d'aplaudir... Vaja, que, era qui remenava les cireres allà i, que sense la seva feina, poca cosa s'hagués fet...